Sona el despertador i encara és fosc. Ni la pluja ni el
primer café del dia te trau la son, així és que quan seus al tramvia, amb el
diari en la mà, la teua cara dibuixa un badall enorme. Obris lo diari i el
primer titular ja t’alerta que no serà un dia fàcil; “La culpa és dels
professors”, diu la consellera d’educació, en relació als baixos resultats
obtinguts a l’enèsim estudi.
Arribes a Trinitat Vella i un vent matiner et talla els
llavis. Fas tard, i la directora t’enxampa a la porta: “Jou! La mare del Kilian
ha vingut a queixar-se!” i tu penses “però quina puta merda de dia...”.
Llavors, quan arribes a classe, te n’adones que Roberto,
entre Reggaeton i Reggaeton porta una de Ray Charles al mòbil i veus que la
Leire avui, Sí! Ha fet els deures!... i penses que, pot ser, malgrat tot, val
la pena tant d’esforç.
Així es que, et gires cap a la pissarra, agafes lo guix
i, mentre escrius la data, comences a cantar per dins...
L’educació, eixe tema tan complex que tot el món té en la
boca, que cal millorar, on hi ha mil mestres que han perdut la passió i mil més
que resten per perdre-la... Sempre es veu el mateix des de fora, la culpa és
dels mestres, dels pares o dels alumnes, depén del seient que ocupes.
Una vegada immers en aquest món, és dur descobrir que tots
tenim la culpa, per consentir una educació il·lògica, fonamentada sobre lleis
creades per persones que no coneixen la realitat de les aules, persones que,
amb gust, molts dels mestres criticats per “perdre la seua vocació” convidarien
al seu terreny per comprovar que les condicions no són les adequades per a
aconseguir un aprenentatge eficaç.
Aquesta vegada, ens tocarà prendre l’educació per la nostra
mà, que falta ens fa, descobrir la diferència entre educació i producció de
maquinària, veure que complir objectius no val per a res si aquests no són
aplicables al món en què vivim, comprovar que la força, el futur i el
desenvolupament de la societat radica en una educació útil, coherent i
pràctica.
Si no ho fem nosaltres, qui mourà fitxa?
